Lira (del llatí lyra, i aquest del grec λύρα) —Lyra segons la denominació llatina aplicada per la Unió Astronòmica Internacional a les 88 constel·lacions modernes— és una de les 48 constel·lacions ptolemaiques.
Lyra és una petita constel·lació, però la seva estrella principal, Vega és una de les mes brillants del cel. Vega és un els vèrtexs del asterisme Triangle d'Estiu.
Lira és una constel·lació antiga. Les civilitzacions antigues de l'Orient Mitjà i de l'Índia hi veien un voltor. Els astrònoms grecs hi veien una lira i les cartes més antigues la representaven generalment en les urpes d'un voltor.
Vega (α Lyrae, alfa de Lira) és l'estel més brillant de la constel·lació de Lira, culminant al zenit a les latituds mitjanes de l'hemisferi nord, durant l'estiu. És un estel proper, a només 25 anys llum de distància del Sol i, juntament amb Arcturus i Sírius, un dels estels més brillants en la proximitat del Sol. Vega és un vèrtex del Triangle Estival. El seu nom prové del terme àrab waqi, que significa «allò que cau», a través de la frase النسر الواقع an-nasr al-wāqi‘, traduïda com a «l'àliga que cau en picat». En les representacions gràfiques de la constel·lació, Vega apareix com una joia incrustada en el cos de la Lira.
La seva classificació espectral és A0V (Sírius, una A1V, és lleugerament menys potent) i està dins de la seqüència principal, mentre té lloc la fusió d'hidrogen en heli en el seu nucli. Donat que estels més potents usen el seu combustible de fusió més ràpidament que els petits, la vida de Vega és només de 1.000 milions d'anys, una desena part que la del Sol. Vega també és tres vegades més massiva que el Sol i crema amb una potència cinquanta vegades superior.
Vega té un disc de pols i gas al voltant, descobert pel satèl·lit IRAS a mitjan dels anys 1980. Això significa que hi ha planetes o planetes en formació. El disc protoplanetari és, com es pot endevinar pel seu nom, un precursor de la formació de planetes però pot persistir molt de temps després de la formació dels planetes si no hi ha planetes gasosos gegants com Júpiter.
Cap a l'any 14.000, Vega serà l'estrella que indicarà el Nord, en lloc de l'estrella polar (Polaris), a causa de la precessió dels equinoccis.
Els astrònoms professionals han usat Vega per a la calibració d'escales fotomètriques de brillantor absoluta. Quan la magnitud de l'escala es va fixar, va resultar que Vega estava a prop de la magnitud zero. Així, es va decidir que la magnitud aparent de Vega seria, per definició, zero a totes les longituds d'ona. Actualment ja no se segueix aquest patró i Vega ja no està calibrada com a punt de magnitud zero. Vega té un
espectre electromagnètic relativament pla a la regió visible (longituds d'ona de 350-850 nanòmetres, que l'ull humà pot observar). El flux de Vega decau ràpidament a l'infraroig.
Mitologia
Dins la mitologia la constel·lació de Lira és la lira d'Orfeu.
Quan encara era un nen Orfeu rebé de son pare, Apol·lo una lira. Amb el temps Orfeu es va convertir en poeta i músic, i era el millor dels cantants. Sonava i cantava tan bé que amansia les feres i àdhuc els arbres s'inclinaven por poder-lo escoltar.
Estava molt enamorat de la seva esposa, Eurídice, però un dia aquesta va trepitjar una serp verinosa, que li va mossegar el peu. Orfeu restà tan desesperat que prengué la determinació de anar als inferns per cercar-la.
Per anar als inferns cal travessar la llacuna Estígia en la barca de Caront. Aquest no volgué emportar-se a Orfeu, car aquest encara era viu, però Orfeu l'encisà amb el seu cant i aconseguí arribar a l'altra vora.
La porta d'entrada del país dels difunts estava guardada per Cèrber, el gos de tres caps. Orfeu amansí el gos i pogué passar. Els reis de l'infern, Hades i Persèfone van quedar encisats davant el cant d'Orfeu i li permeteren emportar-se la seva muller, però amb una condició: no podia parlar amb ella ni mirar-la fins que no haguessin sortit al món exterior.
Orfeu va fer tot el camí sense mirar Eurídice, però el darrer moment, quan ja eren a la vora de la llacuna Estígia, tement que Hades l'hagués enganyat es va girar per mirar-la, i en aquell moment ella va desaparèixer.
Orfeu, desolat, es dedicà a vagar pel món, lamentant-se per haver perdut a Eurídice, cantant i sonant músiques tristes amb la seva lira. No va voler estar amb cap dona més, això va enfurismar a un grup de bacants, que, quan es van sentir rebutjades, el van matar. Apol·lo, son pare, va convertir a les dones en roures i elevà la seva lira al cel, convertida amb la constel·lació de Lira.
El cos d'Orfeu va ser enterrat al peu del mont Olimp, a un lloc on els rossinyols hi canten amb un so més dols.
